Obra
de Lluís Sarabia que és la portada de
l'exposició, intitulada: Las tres hermanas
|

EXPOSICIÓ DE LLUÍS SARABIA
AL MUSEU DIOSESÀ DE LA SEU D'URGELL
Nascut a Orihuela, Lluís Sarabia viu a Barcelona. Des de petit
volia ser pintor i deixar-se la barba. La seva barba és normal
tirant a petita. La seva pintura és original i gran, amplament
cotitzada arreu i ha merescut nombrosos premis. Manté obra
en exposicions particulars dins i fora dEspanya: Washington,
Estrasburg i Casablanca, entre altres.
Qualsevol artista busca comunicar-se i ser ell mateix mitjançant
el seu art. El pintor Sarabia ho busca amb passió i ho aconsegueix.
Mai no es limita a representar la realitat que està fora dell.
Res no és purament objectiu, diu, com per alimentar els sentits
externs solament. Per tant, res no és insignificant en les
seves pintures. Sempre intenta significar o suggerir quelcom espiritual,
i no queda satisfet fins que ho aconsegueix. Els seus quadres, fins
i tot els que tenen paisatges, neixen en el seu interior i en la seva
visió de la creació i de lhome. Per això
trobareu en ells distorsions de figures, de colors i de perspectiva.
No els prejutgeu. Continueu cercant. És un creador que sobta
intencionadament per desvetllar linterès simbòlic
i espiritual. Tanmateix, la seva no és una simbologia hermètica.
A voltes és suggeridora. A voltes és més amagada
i a voltes és quasi esclatant. Demana sempre la nostra participació
perquè sovint és ambigua.
Fou membre fundador del grup Sala dArt Modern del
carrer Petrixol de Barcelona. És un pintor actual i modern,
però a la vegada fuig dels extremismes. En tot cas, la seva
gosadia el fa instal·lar més a plaer en lhoritzó
del simbolisme. Empra imatges i colors del món real, està
clar, però tot seguit se nevadeix a través dun
detall heterogeni que el situa en el plànol del símbol.
Es defineix a si mateix com a pintor simbòlic metafísic.
Què vol dir metafísic? vaig preguntar-li: espiritual?
Sí, em digué. Fins i tot religiós? Sí.
Cristià? Sí, per què no? Es manifesta creient
en Déu i en Jesucrist. I en lhome va afegir. El que no
crec és en la mort, afirmà contundent. De bell antuvi
em sorprengué, però poc després vaig dir-me interiorment:
Ben mirat, tampoc els cristians no hi creiem en la mort.
Estareu dacord amb mi que ens sentim molt orgullosos dacollir
Sarabia i la seva pintura al nostre Museu Diocesà.
Antoni Cagigós, Director
del Museu Diocesà de La Seu dUrgell.
|
|
Discurs
inaugural de Pere Planells a la 15a Exposició de la Secció
de Pintura de l'Aula Cultural de l'Ajuntament d'Arenys de Munt. Memorial
Flora Làzaro.
Benvolguts amics, després de 15 anys d'exposicions anuals, ja
som adolescents. Una edat convulsa - diuen - com si parléssim
de res estrany que no es conegués des de temps immemorial. Per
a tots els que la patim però, una edat en la que es comença
a traçar el destí que s'albira, si més no, confús.
I el nostre destí també és contradictori, si, i
ho és cada vegada més. Tots i cada un dels alumnes de
l'Aula es va individuant més i més, trobant i definint
el seu perfil personal, les seves voluntats; ajustant-les a la seva
capacitat, en transformació progressiva.
Cada u projecta el seu horitzó a l'alçada dels seus ulls.
Arriben nous alumnes i de seguida veuen que a l'adolescència,
no hi temps per perdre i s'engresquen de seguida, fins i tot, amb el
tamany dels seus somnis.
Hem deixat enrere aquells bodegons-uniforme d'escola privada, aquelles
primeres, avorrides i enriquidores, exposicions de vint o trenta versions
del mateix bodegó. Em dit prou, també, a les pintures
del rentamans llardós i marrà que tenim a l'aula. Hem
obert la finestra hi ha entrat aire nou. I ja sabeu com és l'aire,
ara bufa d'aquí, ara bufa d'allà, com la democràcia
parlamentaria, ni més ni manco. Hem optat per allò que
ara coneixem com a biodiversitat, en aquest cas referida a la creativitat.
En definitiva, tothom reclama el seu art i que el professor es remulli
en totes les aigües, faltaria més !.
I al llarg d'aquesta dècada i mitja, a part d'anar-nos fent a
nosaltres mateixos, ens hem fet com a grup, tot compartint experiències
de tota mena. Ara som molt més gregaris, per culpa de la pintura
o de Déu sap què.
Arenys de Munt a anat recollint i centrant gent de molts llocs de rodalies
i els hi ha obert el cor, al voltant dels cavallets envellits i plens
d'inesborrable i positiva reputació.
L'aula, nogensmenys, és un centre de confidències on pintar
és com el divan del psiquiatra. En curem amb l'alegria, la companyia
i l'olor agafadissa de l'aiguarràs. Se'ns ha omplert el cor a
tots plegats de proximitat, de concordia i de bàlsam de companys.
El grup s'ha enfortit per la feina compartida, en un espai saturat pels
debats, s'ha enriquit amb les visites i amb les sortides, per l'alegria,
pel riure i pel plorar, pels silencis buits, per les cançons
corals i rera tants de brindis amb el cava de l'alegria.
Fins hi tot, tenim, desats sempre en positiu, els magnífics records
que ens han deixat els qui ja no comparteixen directament el nostre
espai.
Em conviscut i convivim amb la companyia de paraules espontànies
i directes. Ens hem cultivat tots plegats com flors variades d'un jardí
i ens hem regat uns als altres. L'amistat ens ha enfortit i ens ha ensenyat
camins, suggerit projectes i ha facilitat l'intercanvi d'experiències.
Que més podem demanar!
Hi havia una persona que havia seguit aquest quinze anys de vida de
l'Aula i s'havia desenvolupat en paral·lel a ella, era viva història
de l'Aula i una de les ànimes del Grup. Estava ficada en tot
els fregats de l'Aula, no se'n perdia ni un. Diguem que era una adolescent
amb energia contagiosa. Era la Flora Làzaro, és la Flora
Làzaro, la que ens acompanya avui amb les últimes obres
realitzades entre tots nosaltres. Ella ens acompanya en el record amplissim
del seu esperit de col·laboració, amb la seva positiva
companyia, i com diem els adolescents, de bon rotllo!. De la seva inquietud
i de la seva acollidora sensibilitat n'estem tots impregnats. Sorpresos
amb la seva absència, vam vessar plors per la sotragada, ens
semblava un naufragi, però aviat, recuperada l'energia que compartirem
amb ella, hem seguit endavant vivint intensament el bé més
preuat per la Flora i per tots nosaltres, el bé més preuat
per l'art i per la vida: el present.
La Flora ens convida i us convidem tots nosaltres a viure estèticament
el present, amb intensitat i sense intermediaris, ens convidem a ser
creatius de generació espontània.
No tot es plaent en aquesta vida, tampoc l'art vol defugir els sentiments
contraposats que és capaç d'expressar. Aquesta exposició
recull un bon grapat se sentiments, d'il·lusions i de somnis
fets pintura. A través d'aquesta i dels seus colors, podeu beure
dels perfums afalagadors de la bellesa i de les forces amb les que l'esperit
ens regala.
Dia a dia, al llarg del curs, cada un de nosaltres s'expressa en un
espai on copegem amb les formes i els colors, de mil maneres diverses.
Tenim la voluntat de viure aquest camí que és la pintura,
on vessem allò que som.
Per tots plegats, es un honor i una agradable situació la de
mostrar i posar a la consideració del public en general com cada
any, la feina feta amb la il·lusió i l'embat que caracteritza
els adolescents de l'aula. Ara ja només ens queda esperar l'estimul
d'aquestes consideracions dels qui ens acompanyeu i de tots aquells
que ens visitin al llarg dels dies que duri l'exposició.
Feliç adolescència !
Salut, moltes gràcies i benvinguts.
|
Fotografia
: Buil Mairal
|
BENVOLGUT MARIÀ VILLANGOMEZ
Avui
ha entrat una mica de fresca. Per l'espigó del port de Vilamental
es camina lleuger, sota núvols retallats, al costat dels rocs
de granit grisosos o de color assaulonat. Per sobre aquests rocs que
guarden laberints ocults, habitats per rates i gats, els pescadors esperen
del mar benefactor de setembre, els millors fruits. Escric mentalment,
mentre camino, faules de rates i gats, la llegenda del pescador i del
sard, quimeres sobre el llobarro que sovint cerca els seus àpats
a l'esguard del port pesquer. Visualitzo guions per a infants que corretegen
amunt i avall, escolto amb deteniment un cant per soleares que surt
de la vora d'un pescador embullat amb les seves xarxes. No deixo de
pensar en els amics que compartiren ànsies al voltant del silenci
i de la música, amb Caetano Veloso, La Niña de la Puebla,
John Lee Hooker, Segundo Compay... Recorren, també, amb imatge
diàfana, la meva ment, aquelles velles cançons que sortien
de l'alè de la meva mare quan estenia roba sobre l'oratge calitjós
del nostre blanc carrer. Sembla que encara sento l'emissora Radio Alger,
quan sonava verge en aquell anyenc aparell de ràdio, quan escoltava
música de Jazz o les cançons catalanes dels oponents al
règim feixista i tanta bona música... Déu meu,
quins dies! He d'acceptar que està donant per a molt aquesta
sortida, amic Marià. Ja fa molt temps que no ens veiem. Mai no
oblidaré la teva paciència amb els meus mots, el teu joiós
magisteri i la teva valuosa descriptiva. Sant Rafel es renovà
amb les teves paraules, i jo també. Vas fer reviure molt més
i millor aquella vila estimada, que dues dècades de política
urbanística i constructiva. Tanmateix, tu ho deixares net i endreçat.
Vas fer reprendre el meu viure en una direcció positiva vers
el meu pas. Estic convençut que els qui han matat la terra
no podran amb les teves paraules. Avui no sé què fer amb
tants records, durant aquest passeig quotidià per Vilamental,
durant aquest passeig pel mestissatge, sense perdre el pas dels meus
amics i mestres com tu, Marià.
© Marià Roig
|