webmaster

Montse Roig 2006. Bici blanca. Oli damunt tela. 30 x 100 cm.	hi ha pedals abandonats on varem perdre la cadència. en cruïlles de ciutats oblidades. en carrers d'infància
no hi ha res on agafar-se, per uns peus de fang no hi ha terra per caminar. no hi ha res on agafar-se, sinó l’abandó dins el llot o el mot dins el mot. no hi ha res on agafar-se quan un s’oblida la vida en un formigó armat d’argila. no hi ha res on agafar-se per uns peus d’argila, res o el mot en la veu	Montse Roig 2009. Descalça. Oli damunt tela. 50 x 50 cm.
Montse Roig 2009. Setrill. Oli damunt tela. 30 x 40 cm.	aquí tot està en silenci. fins i tot el que fa soroll. la quietud de l'impossible. t’equivoques, sempre hi ha la viscositat del que sobreïx per tot l'espai en la seva amplitud capriciosa. un micromoviment dens relliscant. com en l'invisible vista d'un pensament
potser per no perdre l’equilibri seguir viatjant. viatjar, més que cap a un lloc, cap a un record. pedalar enrere, cap a un tatuatge d'infància, cap a una cicatriu més enllà de la pell. potser, per no perdre l’equilibri pedalar. pedalar enrere per no tornar a caure. potser per no perdre l’equilibri	Montse Roig 2008-09. Bici groga. Oli damunt tela. 87 x 87 cm.
Montse Roig 2008-09. Respiració oprimida. Oli damunt tela. 73 x 50 cm.	compteu-me, entre les respiracions oprimides. on jeu el callat. el cranc de panxa enlaire. o el que marxa de costat, lentament ... en el crit m’arrenco l’alè. per no llevar-me l’opacitat de respirar la sang, cavo en les respiracions oprimides. sota cap pedrera. sota cap pedra. sols banyant-me en sang. en la meva sang. respirant-la. per això, avui compteu-m’hi
se’m queda a l’aire el gest de les paraules	Montse Roig 2009. Fa aire. Oli damunt tela. 35 x 61 cm.
Montse Roig 2009. Mar de lletres. Oli damunt tela. 130 x 96.5 cm.	d’aquest batec negre en prenc el pols, la febre on s’instauren els dies i els peus que recobren el fang de les mans, que se’m fonen pels mots, que taquen de sang on no arriba el carbó
atreveix-te i posa-li un nom. el ganivet que et va tallar els dits. la forquilla clavada a l’úter. atreveix-te. perquè si et digués cabal, obriries el primer calaix de la cuina. on cada cobert porta impregnat el cabal ocult de la llossa. sang de la teva sang. sang de la meva sang. atreveix-te i posa-li un nom. a les mans que et feien caure, a la cullera santificada que va xarrupar l’aorta de la teva infantesa. atreveix-te, i posa-li un nom. un per un. o para taula o menja amb els dits	Montse Roig 2009. Familia. Oli damunt tela. 40 x 52 cm.
Montse Roig 2009. Esprémer i esprémer. Oli damunt tela. 30 x 55 cm.	aboques l’ham del pit, en un univers de mínims en paper cru, per atrapar tempestes, lentament, com un lament vegetal, sostingut
dic no res i em forces la paraula, la consciència és tancada dins un taüt, saps? la terra tibada tapa l’ombra de la meva pròpia indiferència. si caminés enllà podria potser endevinar alguna esquerda, paradoxalment, per quedar-m’hi. aquí no vindrà ningú. em nego. tanmateix, la meva quietud d’estàtua, vertebral, sense ulls, sense moll ... espera	Montse Roig 2005. Cadires. Oli damunt tela. 100 x 100 cm.
Montse Roig 2008-09. Sents ?. Oli damunt tela. 5 x 5 cm.	arribar sense mirar. fugisserament. el dir que va sortir del paper i que no va ser dit. el silenci del que no arriba. l’arribar sense mirar, potser per no arribar mai. potser. i despenges. ningú despenja. penjar. despenjar. despenjar-se. no escoltar. el fugitiu. el que no atrapareu. el que no atraparem. el callat. el boig. l’embriac. el passant. ningú despenja. penjar. despenjar. despenjar-se
en els centímetres quadrats de les vísceres que em contenien, la pell ja no té res a dir. petjades al descobert pel desert. i empeny, ella empeny. al darrera sempre hi ha l'estranya, i empeny	Montse Roig 2004. Sifó. Oli damunt tela. 27 x 27 cm.
Montse Roig 2008-09. Ja va !. Oli damunt tela. 30 x 90 cm.	dic no res i em forces la paraula, la consciència és tancada dins un taüt, saps? la terra tibada tapa l’ombra de la meva pròpia indiferència. si caminés enllà podria potser endevinar alguna esquerda, paradoxalment, per quedar-m’hi. aquí no vindrà ningú. em nego. tanmateix, la meva quietud d’estàtua, vertebral, sense ulls, sense moll ... espera
se’t queixa el cos a l’entrecuix, sota les aixelles. no l’escoltes. i rebenta la veu com pus. criden les vísceres i el sexe. l’ànima també és als budells i tu no hi comptes. pel desaigua de l’aigüera, coll avall, la ruda et buidarà per dins si no t’escoltes. perquè ella també és als budells i tu no hi comptes	Montse Roig 2008-09. Pica. Oli damunt tela. 61 x 50 cm.
Montse Roig 2006. Roda vermella. Oli damunt tela. 20 x 40 cm.	hi havia unes petites peces, unes petites peces d'un mecanisme fregant-se humilment per avançar i consumir el temps. quin sentit té avui que digui que segueixo pedalant? hi ha passes que són pur tràmit. avui la bicicleta reposa. consumir el temps, pur tràmit, no avançar. reposar, abandonar-se
organitzaré les nafres o deixaré que l’angoixa s’ocupi d’elles. cronològicament, per colors, per dolor, per gruix o profunditat... a vegades em pregunto si cal. saps? deixaré que la desesperació es faci càrrec d’ordenar-les o potser el destí mai la casualitat	Montse Roig 2008-09. llibres. Oli damunt tela. 38.5 x 130 cm.
Montse Roig 2009. Higiene existencial. Oli damunt tela. 100 x 50 cm.	algun dia, a la manera d’un carnisser bevent de la carn, atraparem el bloqueig. netejarem l’inútil escopir
l’ànima perduda en el so descosit de ginebra, la que varem perdre. a quiet singing, oi Etta? giravoltes perforada per l’agulla de la vella gramola. a quiet singin. el soul de la infantesa. tot el que podria cridar en el so descosit, avui també de ginebra, en la vella gramola. oi Etta?	Montse Roig 2008-09. Soul . Oli damunt tela. 4 x 6 cm.

Cap objecte no té sentit fora de la seva projectada humanitat Cap objecte no te sentit sense la suor de l'hemisferi lila. No hi ha sentit objectual fora de la biologia, fora de la carn. Potser podríem opinar respecte dels objectes, de la seva funció, però no cal que sigui una condició suficient. Humanitzem l'objecte tot integrant-lo a la història. Un concepte rotundament humà, de sang calenta. Els líquids humans festegen objectes inerts, tanmateix propers, a nosaltres, absolutament integrats, emparentats en el temps.
Els objectes estaran presents en aquesta exposició i s'arrengleraran, a pleret, com els protagonistes objectuals que ens agermanen, com els seus actors protagonistes. De la corrua d'objectes, a part de l'acimat rentamans ronyós, que podem veure també com a cartell de l'exposició, veurem la màquina d'escriure, el telèfon, la roba estesa, el raspall, la bossa d'aigua calenta, etc. Els veurem tots tractats per la ma de dues artistes que empren mitjans expressius aparentment distants, però tant propers per altra banda. Per un costat tenim a la Montse Roig, l'alquimista del color, la que s'expressa per mitjà de càrregues -quàntums en llenguatge nuclear- de color. La que sap, de sobra, que les petites unitats cromàtiques que ella pacientment elabora, emeten, alliberades amb els seus altres congèneres, paisatges del sentiment, paisatges d'humanitat, tots ells sempre propers, dignificant el que és menut i el que és gran. Aquestes unitats cromàtiques de la Montse interactuen unes amb les altres i agafen una eficàcia expressiva sensible i contundent. Sobre les seves teles es condensen missatges, s'acaronen els nostres somnis i l'artista destil·la els bancals de la seva ànima il·lusionada. Les obres són com tendres i emotives troballes que havíem arraconat, tanmateix, tan properes, que ens parlaran, per altra banda, de punts de vista nous i específics per a la contemplació de la lliçó que guarden els objectes de la vida quotidiana.
Per sobre de tot plegat, com si d'un quadre de Xagall parléssim, imbricat en el somni volador, remunta la tela, la paraula corpresa i sintètica de la poesia de l'Anna Hernández. Una poesia que és com el crit volador i fugisser que per naturalesa s'enganxa allà per la zona del diafragma, zona estripada del nostre ventre. Són paraules que et situen, no saps ben bé si a dintre o a fora, amb aquella distorcent i majestuosa torbació. Són paraules plenes de desig, eròtiques per naturalesa, que van proclamant, tot fent ús de les pintures de la Montse, la bèstia de l'empatia i ens conviden al viatge, un poc més enllà, a l'illa de la comunió de totes les creacions. Jove i tensada com un arc, l'Anna ens llança la poesia com un dard enverinat que vol subvertir la nostra dolça i gris mediocritat. Ens reclama per a la experiència inestable i la paraula agafa noves tensions i nous posats per explicar la vida intensa...
S'acosta una gran facècia de poesia visual i escrita, estem convidats a la cantonada on es troben dos mars on l'aigua es tèrbola i d'on reneix un nou, lluminós i quotidià món. Deixem-nos colpir fraternalment per totes les poesies que ens reclamen, com si tots plegats poguéssim dir:

... i sentint el batec del fang emmotllat
a les paraules que palpejo a les fosques.

Esperem poder recordar una amable tarda de primavera on entrarà, a la Riera, vessada tota l'aigua de l'esperit líric, tot i que el temps -diuen- no acompanya. A la Riera, al Calisay, el dia 5 de juny, a les 8 de la tarda, Montse Roig i Anna Hernández, jo mateix i tots vostès amb tots nosaltres: Croma i poètica dels objectes, altrament dit, la lírica.

Pere Planells